dimecres, 5 de desembre de 2012

MITJA MATARÓ


Crònica del Miguel.

Desprès de l’experiència de la Behobia  i, d’una aturada d’uns quinze dies, tocava de nou posar-se les vambes i sortir a fer quilometres.
En aquesta ocasió ens hem desplaçat fins la població de Mataró, poca participació del NEVER, el que subscriu aquesta crònica i Sònia, una vegada a Mataró s’afegeix en Joaquim, germà de Sònia .
Particularment tenia ganes de córrer aquesta cursa, en anys anteriors ho havia intentat, però no hi havia manera de poder apuntar-me a temps, arribava amb les inscripcions tancades, aquesta any per fi ho he aconseguit
Matinada fresca, mentre ens desplaçaven cap a Matarò el termómetro del cotxe marcava 3 graus  i, per les cares i la roba que portava la gent a Mataró, crec que encara feia més fred allà
Passem pel poliesportiu on repartien els dorsals i, mentre esperem el moment de la sortida, ens trobem amb una persona, el Abuelo Runner, a la que personalment admiro, perquè és una mostra clara del que significa avui dia còrrer per a molts de nosaltres, saber compaginar la vida laboral amb la vida familiar i les curses, salutacions ABUELO, desitjo que hagis pogut acabar la cursa sense molesties i si tot va bé ens tornarem a veure a l’Espirall.

Una vegada amb els dorsal  posats fotitos de rigor i preparats per la cursa.
A les 10:00 en punt sortida, passem per diversos carrers de Mataró en alguns d'ells corria un vent gelat que ens deixava glaçats, poc a poc  comença a estirar-se la cursa.
Desprès d'uns 5 quilometres, arribem a la zona del passeig marítima, la primera part del passeig se'n va fer una mica pesada, apart de que alguns  trams  eren força estrets per passar corredors en un sentit i l’altre.
Sobre el quilometre 9, desprès de fer el passeig marítim agafem la N-II, la qual ens fan corre  primer en un sentit i desprès tornada cap la població de Mataró de nou, on ens van ficar per un polígon amb l'anim de fer els quilometres necessaris per tal d'arribar als 21 quilometres de la Mitja.


He de dir que aquest tipus de curses se'n fan avorrides,  perquè ens fam corre per indrets on la presencia de gent animant o només veient el pas dels corredors és nul·la (Quina diferencia amb la BSS i, això que allà plovia una barbaritat).
Bé una vegada deixem enrere els quilometres de polígons arribem a la traca final de la cursa, sobre el quilòmetre 19,5 s’inicia una pujada amb una mala llet impressionant, quan un arriba aquest punt ha de venir amb les forces una mica controlades, sinó es troba el que li passa a molta gent, que punxen i la seva pujada es fa agònica.
Superada aquesta pujada, passes el PQ 20, on hi ha un control de temps i, finalment encetes l’últim quilòmetre, també amb un desnivell que sense ser com la primera part, tal i com un arriba amb les forces, la veritat que es pateix.
Finalment superat l’arc d'arribada, es fa una cua  per recollir la bossa del corredor  que l’organització hauria d'agilitzar  amb el fred que fa i el temps que triguen en controlar que ningú se’l coli, passa una bona estona que et quedes pelat de fred. 
Per cert, impressionant el control que fan per accedir a la zona on entreguen la bossa amb els productes del patrocinador, fins a quatre persones en van controlar el dorsal, perdoneu però algú ho havia de dir.
Amb la bossa amb les mans, punt de reunió al poliesportiu on teniem les motxilles guardades, una vegada allà m’hem duc una sorpresa molt agradable, almenys hi havia 30 persones donen massatges als corredors que volien, molt bé organitzat, de tal manera que desprès de la quantitat de curses que porto, per primera vegada m’he pogut fer una massatge que m’ha deixat com nou, molt bé per l’organització en aquest punt, a l’igual que la consigna i entrega de les bosses.

El temps dels nostres corredors:
Joaquim 1:38:14, mol tbé, malgrat les molèsties musculars que arrossegava.
Sònia: 1:52:25 Correcte,  la fémina del grup, com sempre donant- lo tot
Miguel: 1:41:40, Como dijo alguien “ No està mal pa la edad que tiene”.

Us deixo una fotografia de la bossa del corredor amb els productes del patrocinador, amb el temps que corren no està mal, malgrat que comentaven que aquest any ha minvat força el seu contingut.




1 comentari:

Abuelo Runner ha dit...

MIGUEL estan cojonudos los tiempos, nosotros luchamos contra nosotros mismos y creo que lo que tenemos que hacer es disfrutar, de que manera, pues muy facil..como digo en mi blog, "se corre lo que se puede", se trata de que no nos lesionemos y poder disfrutar del ambiente y de los colegas como tu que eres un CRACK,ah por cierto preparate que en Vilafranca vamos a tope :-).