divendres, 23 de novembre de 2012

BEHOBIA - SAN SEBASTIAN 2012


Crònica del Miguel;

Nou repte superat per l’equip del NEVER.Aquesta vegada tocava tot un clàssic per nosaltres,  la BEHOBIA/SAN SEBASTIAN, cursa que ja comença a ser fixa en el calendari del grup,per cert, en aquesta ocasió ens van desplaçar fins a San Sebastian Fran, Ceci, Albert , Jordi, Miguel i, les incorporacions d’en Toni i Anna, també la Sònia  i el seu germà i tropa de Sant Boi, que esperem que no sigui l’última vegada que podem corre junts.
Alguns de nosaltres ja portem 3 edicions i, fins tot 4 com en Fran, però  si una cosa queda clara en aquesta cursa  es que cada any es diferent, en aquesta ocasió tocava una d’aigua que ens acompanyaria durant tot el cap de setmana.
Divendres, sortida escalonada des de Barcelona fins Hernani, alguns dels components van arribar a mitja tarda, altres ja de nit i, en Jordi,  amb la seva dona, que es va incorporar al dia següent.
Un petit incís, per agrair la presència de les nostres dones, sense les quals, amb la seva paciència i comprensió moltes de les sortides del NEVER no serien possibles, gràcies Susana,  Tere, Marivi i Carmina, teniu el nostre amor i gratitud eterna.



Una de les grans novetats aquest any, ha estat el canvi del camp Base, i a aigua passada podem dir que ha estat tot un encert, (Gracias Juan i Isatkun por vuestro cariño, atenciones, y esas estupendas manos que tieneI satkun para la cocina, de verdad hemos estado muy a gusto con vosotros y guardarnos sitio que el año que viene volvemos).
Dissabte tocava turisme, tal i com estava previst el dia va començar molt encapotat i amb símptomes clars de que tindríem aigua.
Van començar la nostra ruta per dues  poblacions costeres, Orio bonic poble pesquer i Getaria amb unes platges i vistes increïbles.



Després de la ruta turística, i com part de l’entrenament, tocava reposar forces i, que millor manera de fer-ho en el país basc que amb uns bons pinxos.

                                      
Una vegada saciada, només una mica, la gana van continuar amb la passejada.
A l’hora del migdia, concentració del NEVER, per debatre l’estratègia del dia següent a la sidrería PETRITEGI  d’Astigarraga, on van poder assaborir plats com els de les fotografies.

Bé una vegada detallada la part cultural del cap de setmana, em centraré en la Cursa.
Diumenge 07:30, comença a funcionar la maquinaria NEVER, esmorzar  en el nostre centre de concentració, amb plàtans inclosos (mai podem faltar en la nostra bossa) i trasllat amb transport públic fins el lloc de la sortida, tal i com temíem el dia es va presentar plujós.
Desplaçament amb RENFE.
Una vegada a la sortida no deixa de sorprendre'ns la gran quantitat de gent que, desafiant la pluja que estava caient,  aguantaven a pal dret el moment de la sortida.
Per cert, Fran i Albert per la propera cursa ens agafem de la ma per no perdre'ns.
Com no podia ser d’una altra manera i, ja dintre de la tradició del NEVER, malgrat que en aquesta ocasió estava justificat per la pluja, tothom estaven aixoplugats per tal de no mullar-nos més, es van col·locar a la línia de sortida sense escalfar.
Finalment sortida:
Des de bon començament molta gent, recta del Bidasoa, primers metres difícils de córrer, molts corredors, ens hem quedat Toni i jo (Miguel) sols, sense la resta de components de l’equip.
Entrem en el  Qm 2, avinguda  de Navarra d’Irun,  en pujada la primera part i, després petites pujades i baixades.
Deixem enrere Irun, van passant el quilòmetres 4, 5, Toni i jo ens trobem bé i, portem un bon ritme.
Quilòmetre 6, comença una de les emblemàtiques pujades, l’Alto de Gaintxurizketa, increïble la quantitat de gent que hi ha a les voreres, no oblidem que aquesta part de la cursa passa per una autovia,  els seus crits d’ànim fa que treguis forces d’on sigui.
Quilòmetre 8, ja coronat l’Alto, comença una sèrie de tobogans que no s’acaben fins la població de Lezo, aquest tram és realment un trenca-cames.


Sobre el quilòmetre 11 torna a fer acte de presència la pluja, una pluja que no ens abandonaria fins el final de la cursa.
Quilòmetre 12 població de Lezo i inici de la part més plana i avorrida de la cursa, el Puerto de Pasajes, en aquest tram calia vigilar molt, és una zona que el ferm està molt castigat pel pas de camions, hi havia molts basalts d’aigua i vies de tren, calia parar atenció per tal de no trepitjar malament i fer-se mal.
Aquestes alçades de la cursa, Toni i jo anaven força bé, portaven un temps com per acabar la cursa per sota de 1;35.
Acabem el Puerto de Pasajes i entrem al barri de trintxerpe,  quilòmetre 16 de la cursa, on com cada any, sempre hi ha força gent i molta animació.
I, per fi, la bestia negra de la BSS, el Alto de Miracruz, pràcticament un quilòmetre de pujada amb un desnivell impressionant. Miro a toni el veig pujar amb gana, em treu uns metres, mira enrere, en dona ànims i iniciem junts la pujada.
La cridòria de la gent animant és increïble, malgrat que no puguis pujar, els seus ànims i els seus gestos de recolzament fa que apretis les dents i tiris cap amunt com sigui.
Finalment, veiem el final del Alto, estem al quilòmetre 17,ja podem respirar tranquils, el pitjor de la cursa ha passat, ara toca gaudir de l’experiència de recórrer els últims 3 quilòmetres amb un ambient increïble.
Les dues parts del carrer estan plenes de gom a gom de gent animant, en aquells moments et sent com si volares i que estàs competint en el campionat del mon.
Quilòmetre 18, comença una molèstia en el meu bessó dret que m’impedeix córrer tot el que jo voldria, parlo amb Toni i li dic que tiri que no m’esperi,  estic tocat!! I bastant, he de dosificar-me per aguantar fins el final.
Al quilòmetre 19 veig assistència de la Creu Roja, els demano que em posin algun esprai que em permeti acabar, em fan uns massatges al bessó i en recomanen que vagi a poc a poc, a aquestes alçades de cursa això s’ha d’acabar com sigui.
Continuo amb les molèsties,  passo per l’Avenidade la Zurríola, Palacio de Congresos del Kursaal, Puente del Kursaal, començo a veure el final de la cursa, el bessó em molesta i molt, baixo una mica el ritme, arribo a l’Alameda del Boulevard, gent per tot arreu animant, passo per l’arc de meta, ja està fet, un altre any hem acabat amb una cursa mítica.
Continuo el recorregut que l’organització té muntat per recollir la medalla com a finisher, em dirigeixo cap la Plaça Guipozkoa, on el grup hem quedat en “So Tonto” (petita broma entre nosaltres).
Poc a poc, comencen a arribar la resta de component del NEVER, les sensacions, com sempre son úniques, en aquesta ocasió la BSS ha estat dura, però hem gaudit des del primer quilòmetre fins el final gracies a la ciutat, a l’organització i sobre tot a la gent que anima d’una manera increïble.

Els temps finals van quedar de la següent manera:
Jordi: 1:22:48, lo puto crack.
Toni: 1:35 Impressionant debut d’un novell, en la prova que no en  curses, Felicitats Toni!!
Miguel: 1:36:59 “ Pa la edad que tiene no esta mal” ja, ja, ja
Albert;1;37:21, Molt bé Albert, t’has tret l’espinita de l’any passat
Fran: 1:39:40, millora en relació al temps de l’any passat
Ceci: 1:53:52, Brutal, (Ceci, t’he deixat l’últim), una millora en el temps en relació a l’any passat de 12 minuts, Chapeau!!!! Per treure’s el barret, això d’en Ceci és un premi  a la constància i perseverància, Felicitats crac!! Has fet un temps impressionant que de ben segur el proper any el superes
Ana:  2:10 Molt bé Ana!!! També debut d’una novell  en aquesta cursa i desprès de veure la teva força, no tinc dubtes que encara millorares aquesta marca.

Bé per finalitzar, tenim molts reptes per endavant, però  recordar-vos que tenim cita amb la BSS (tenim una casa reservada) i espero i desitjo que no falti ningú. FORÇA NEVER!!!