divendres, 1 de març del 2013

MARATÓN DE SEVILLA

Fin de semana de turismo y maratón en Sevilla. Para comenzar comentar que era la primera vez que visitaba esta ciudad y la verdad es que, a poco que pueda intentaré repetir, a poder ser con algún otro atleta del Never.
Llegada a Sevilla en la tarde noche del viernes en avión, del aeropuerto directos al hotel, situado en el mismo estadio de La Cartuja desde donde salía y terminaba el maratón, y con comedor con vistas al interior del estadio. Antes incluso de subir a la habitación, en la feria del corredor recogida del dorsal y la bolsa del corredor.
Allí ya se comienza a palpar el ambientillo de maratón con los nervios que conlleva para los participantes, yo este año llegaba más que justito, ya que tanto por temas laborales como por motivos de estudios y familia últimamente voy justísimo de tiempo y se entrena no lo que se debiera, si no lo que se puede, y la verdad ha sido más bien poco. El viernes finaliza con una mínima cena y a dormir pronto para aprovechar el sábado de turismo. 
El Sábado de turista total, eso de descansar y andar poco el dia premaratón será para otros, aprovechando el sábado a tope. Por la mañana visita al centro histórico con los jardines de Murillo, casco antiguo y la zona de catedral, Giralda y Torre del Oro, todo muy guapo y recomendable. En Barcelona había nevado, pero en Sevilla también hacia fresquito y bastante, o una jartá en argot andaluz. 
El único descanso fue la comida, por la tarde visita a la zona de Nervión y Triana para volver al casco antiguo para cenar, eso sí, ya a base de pasta y agua, las cervecitas y las tapas o raciones ya las habíamos hecho durante el día, ducha de rigor, a preparar el material y a dormir, la suerte ya estaba echada.
Domingo de carrera, a las 06:30 suena el despertador, aseo personal y al almuerzo, el comedor lleno de atletas y por la ventana se ve como dentro del estadio están instalando el arco del p.k. 42. Sensaciones raras, no soy mucho de almorzar pero hay que hacerlo y bien, los camareros no paran de traer plátanos que los atletas devoran, el gusanillo en el estomago hace de las suyas, pero con un poco de calma, desayuno completo y café con hielo de rigor.
A las 08:15 para la salida, ambiente bastante fresquito, decido salir con manga larga y guantes, como tengo a mis acompañantes que me seguirán por el recorrido, a media mañana ya me quedaré en manga corta. Un poco de aglomeraciones en el guardarropa, y hacia la salida calentado un poco, estiramientos y ya estamos. A las 09.00 en punto salida, me propongo salir muy tranquilo y intentar acumular kilómetros sin preocuparme del reloj tirando solo de sensaciones, la primera parte del recorrido la hacemos por el barrio de Triana, en el cual pese a ser primera hora hay bastante gente y animación, los kilómetros iban pasando y las sensaciones eran buenas, seguimos por el barrio de la Macarena, donde pasamos por el edificio ocupado la Corrala “La Utopía”, SI SE PUEDE. 
Poco a poco los kilómetros van cayendo y las sensaciones eran muy buenas, pero quería ser muy conservador, no me fiaba un pelo, el frío poco a poco iba desapareciendo así que en el p.k. 15 aprovechando que tenia a la afición me quedo en manga corta, la animación de la gente en la calle cada vez era más grande. Me planto en la media maratón en 1:54 y sin forzar nada, de momento no me podía quejar, todo según lo previsto. Los avituallamientos perfectos, no soy mucho de beber y comer en carrera, pero en esta distancia es imprescindible y lo iba siguiendo a rajatabla, cada 5 Km., un poco de agua y bebida isotónica, y cada diez un gel.
Los kilómetros pasaban y ya un poco perdido y sin saber por donde paraba aparecemos en el estadio del Sevilla p.k. 25, todo perfecto. Las calles ya estaban llenas de animación y la temperatura era perfecta, sigo sin saber donde estoy y aparecemos delante del estadio de Betis, p.k. 30 las piernas empezaban a notar la fatiga pero iba muy cómodo, la verdad es que sorprendentemente cómodo. Pasamos por el interior del parque Maria Luisa y la plaza de España, la zona super bonita y la gente volcada en la calle, la verdad que para un corredor aficionado es una gozada.
Pero no todo podía ser tan bonito, a la altura del p.k. 35 y coincidiendo con el paso del casco antiguo, me entra una descomposición de estomago bastante fuerte, tengo que bajar bastante el ritmo sin llegar a pararme y me voy fijando en la ubicación de bares en el recorrido por si la cosa iba a más, buscar un lavabo de emergencia. Paso un par de kilómetros fatal pero poco a poco parece que pasa, el ánimo de la gente hace mucho. Siguiendo adelante pasamos un puente y ya se ve el estadio al fondo. La sensación es muy difícil de explicar, es una mezcla de mucho cansancio, pero con una alegría tan grande que casi te hace olvidarlo, los dos últimos kilómetros los disfruto un montón, ya estaba otra en el saco. A la entrada del túnel del estadio veo a la Tere y a mis padres que me habían seguido en varios puntos del recorrido, que alegría, y como fin de fiesta la entrada al estadio, entrado al tartán un animador nombraba los nombres de los atletas que entrabamos uno a uno, y en la pantalla gigante del estadio nos íbamos viendo, joder que caña, vaya subidón. Entro en meta con 3:53:36, otra vez sub 4 horas, contentísimo, para ese momento ya se me había olvidado el mal momento pasado y casi no notaba ni el cansancio, la alegría podía con todo.
Bueno, ya van 7 maratones.
En resumen un fin de semana completo y un maratón muy, pero que muy recomendable, solo me queda dar la gracias a mi santa compañera, la Tere, que siempre me apoya y me sigue en estas lindes, y a mis padres que me han acompañado en esta ocasión al ser Sevilla la patria chica de mi padre.

FORÇA NEVER.


FOTOS EN CARRERA










dilluns, 18 de febrer del 2013

MITJA DE BARCELONA

Una cursa més pels components del Never, en aquesta ocasió Miguel, Fran, Ceci i Miquel.
A les 7:45 com un rellotge suís els dos Miquels es troben a l’Estació del Nord i després d’una breu espera el wassup els avisa de que Fran i Ceci trigaran 10 minuts, per tant un cafè sol i un amb gel per als “tocayos”.
Bona temperatura (ideal per córrer), i molta gent però la organització de 10, teníem dubtes després de la mitja de Granollers (que se’ls hi va anar de les mans). Primera prova guarda-roba, nota excel•lent
Sense escalfament previ , Ceci cap el calaix verd i la resta al calaix blau, bon control i tothom en els seus calaixos corresponents.
Comença la cursa, tot i les 14.000 persones es pot córrer sense problemes (no com a Granollers que semblava un embut). De seguida, i com a prova de la fluïdesa (tot i la gentada) Miquel agafa un bon ritme, els 3 primers quilometres a 4,36, Miguel s’estima més anar agafant poc a poc el ritme i Fran vol acumular quilòmetres sense mirar el crono, però ja s’adona que les sensacions no eren bones. Per darrera Ceci va fent el que pot (des del desembre sense entrenar).
Sense masses canvis Miquel continua amb bones sensacions i roda en 4,28, Miguel ja ha agafat un bon ritme i fora d’alguna sensació estranya, els seus bessons aguanten. Fran continua patint però aguanta com un campió (maratón man és el que té, sap patir i a sobre de l´espanyol “casi na”) i Ceci per problemes amb un peu ha d’abandonar en el 15.
Per cert el Sr. de la dreta de la foto us puc assegurar que no va correr la mitja. 

Arribada a meta i fi de cursa, el guarda-roba una altra vegada excel•lent . En resum cursa molt bé organitzada, un bon recorregut i una bona temperatura, que han fet el diumenge ideal per a córrer.
Anècdota: A Miguel li ha donat per la moda retro, portava GPS Casio i ha fos els satèl·lits.

Resultats;
Miquel; 1:35:09, Impresionante.
Miguel; 1:35:49, Impresionante.
Fran; 1:43:07, El domingo sufrirá, sí o sí.
Ceci; KO en el 15.


dimecres, 6 de febrer del 2013

MITJA DE GRANOLLERS


Participació del Never a la clàssica Mitja de Granollers, en aquesta cursa participen els atletes, Miquel Miguel, Jordi (Mulay), Xavi acompanyat per l’Oscar i Fran.

Arribada amb temps a Granollers en un matí amb molt d’aire i temperatura fresqueta, els deures ja els teniem fets, ja que divendres el Miguel ja s’havia ocupat de la logística i havia recollit tots els dorsals i obsequis de la cursa, aquest any samarreta, tirants reflectants, productes de neteja i un paquet de macarrons.



Punt de trobada al bar per tal de realitzar el cafe de rigor i canvi d’impressions sobre maniga curta o llarga, va guanya la màniga llarga tot i que després i amb la baixada d’intensitat del vent, no feia tant de fred.
Mínim escalfament i cap als calaixos de sortida, calixos que per cert no estaven controlats i tota la sortida va ser una miqueta caótica.


Aquest any el recorregut era el mateix de l’any passat, pels que el feiem per primera vegada aquests recorregut i comparant-lo amb edicions anteriors, la veritat és que personalment m’agradava més l’anterior, el fet de creuar-te amb els atletes d’èlit era un goig. Tot i aixó amb la màssiva participació d’atletes prou de 10.000 atletes/as feien inviable l’utilització d’un sol carril de circulació per sentit.
Pel que fa a la cursa, la vam trobar molt massificada, i amb trams fins i tot perillossos degut a la quantitat de gent, tot i aixó els nostres atletes van fer un paper més que digne amb molt bons temps.
Per finalitzar a l’arribada un altre cop caótica, recollida de bosses amb una trista ampolla d’aigua i la recollida de bosses al guarda- roba, amb moltes cues i amontegament de motxilles.


El perill d’aquestes curses quant amplien tant la inscripció és que acabin morint d’éxit, ja que aquesta era una mitja modélica d’organització, esperem que prenguin nota i no es tornin a repetir aquests detalls.
Tot i aixó, pels que portem ja uns anys de cursa en cursa, veure 10.000 atletes/as fent una mitja no deixa de ser una alegria.

Propera cursa Mitja de Barcelona. Força Never.


Resultats;
Mulay; 1:30:59. Més que correcte.
Oscar; 1:37. Molt bona marca.
Miguel; 1:38:15. En la seva línia de menys a més.
Miquel; 1:40:05. Sense perdre pistonada. 
Xavi; 1:46:57. Recuperant les sensacions.
Fran; 1:48:02. Molt desdibuixat.



dimarts, 29 de gener del 2013

MITJA DE TERRASSA

Crónica del Xavi.


Fría mañana de domingo en la ciudad de Terrassa, como no podía ser de otra manera y como era de esperar. Con todo y con esto la sensación de frio finalmente no fue tan marcada como en anteriores citas de esta clásica Mitja, cosa que ayudó a sobrellevar mejor los primeros kilómetros.
Organización de la salida en forma de embudo los primeros 500 metros, aunque ya se agradece ir como pollitos al principio de la cursa que todavía no acabas de coger la velocidad de crucero propia de esta distancia.


Los servicios al corredor  más que razonablemente bien y ¡cómo no! El obsequio de este año, sudadera de capucha, muy acertado para el tiempo de invierno.
En cuanto al bocata de butifarra calentito con una cervecita del tiempo  ( Es decir fría como el hielo) al finalizar la cursa, toda una bendición para acabar una mañana de las que no se olvidan.
En esta edición ha habido un cambio de recorrido, aunque es más bien testimonial porque la subida por la avda. del Vallès,  entre los km 7-10, y el recorrido en general viene a ser el mismo de cada año, volviendo paralelo a la vía hasta el centro de pueblo y acabando de coronar por la carretera de Matadepera, para bordear el barri del pla del bon aire, bajando por la ronda de ponent para ir a buscar la ctra. De Moncada y acabar subiendo por la rambla de Egara camino de la llegada als Jardins del Valparadís.
Eso sí, varios participantes con GPS coincidieron con que el recorrido había excedido en 300 metros aproximadamente. Un simple detalle que no ha afectado para nada a nuestros atletas del Never, JASP, Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados. El Miquel lo de joven se lo pasa por el forro de lo fuerte que está el tio!


Los participantes de esta gesta: Miguel, Fran, Xavi y un compañero de Gavà, Sergio; y los tiempos por orden de llegada:

Miquel: 1h 41’01’’. Ahora entiendo por qué le llaman Miguelón…
Fran: 1h 45’26’’. Preparando la Marathon de Sevilla. Te desearía suerte, pero sé que lo harás muy bién.
Xavi:  1h 49’ 36’’. Contento después de mucho tiempo sin entrenar y dormir poco por los intríngulis de la paternidad y los daños colaterales que esto comporta…
Sergio: 1h 51’59’’. Buen tiempo para ser la primera vez que visitas el Dragon Khan de Terrassa!

Próxima cita, La Mitja de Granollers, el domingo 3 de febrero.
Hasta pronto amigos y Força Never!


dimecres, 16 de gener del 2013

MITJA DE SITGES


Cronica de Albert
Com sempre aquí teniu la crónica de la ultima cursa, en aquest cas realitzada per Albert, excel·lent atleta però pèsim reporter, amb la qual cosa es farà el que es pugui.
Mitja marató que ja és una clásica del club, ja que en els últims 5 anys hi hagut participació d’algun membre del club, alguns més que altres però sempre presents.
El recorregut d’aquest any ha variat, donat que es tracta d’un circuit urbà amb dos voltes de recorregut, amb els atractius de correr per l’interior del casc antic de sitges, i amb el avantatge de saber el que queda a la segona volta. El recorregut és totalment pla i és una mitja molt bona pels atletes que busquin baixar temps.


Aquest any participen els atletes: Albert, Fran, Sonia, Miquel (Patiño), Miquel (Peñin), Joaquim, així mateix acompanyats per amics del club Marcelo i el seu germà.
Molt contents de la participació de Miquel (Peñin), ja que feia dies que no participava activament en les curses del Never, de fet s’estava jugant retirar.li la llicència del club, jeje. 
Com cada cursa, es segueix la rutina, amb el café per alguns al Bar de l’hotel Calipolis, ja que alguns atletes no rendeixen sense el poder activador de la cafeína, i com és clar visita als lavabos de rigor. 
Recordar i animar a la participació dels atletes que no han vingut i que se’ls hi troba a faltar, i que són clàssics de les curses, Xavi, Ceci, Miquel, jordi. 
Bueno finalment inici de la cursa, amb tot el grup junt, i de seguida els dos miquels començen a marcar un ritme alt, marcant una mitja de 4:40 els kilometres inicials.
Per la seva banda sonia que es separa continuant el seu ritme, i fran i albert, aguanten fins el quilometre 6-7 on el grup dels Miquels es marxen sensiblemet. Per la seva banda Albert i Fran continúen junts fins el quilometre 10 aproximadament on els quilometres inicials massa agosarats passen factura a Fran, que és un diesel i sempre va millor anant de mneys a més. Jo per la meva banda continuaria fins a final de cursa molt a prop de Miquel Peñin, que tampoc va poder seguir el ritme de 4:34 de mitja del Miquel Patiño.

Finalment el temps dels atletes:
Miquel Patiño: 1 h 36 m ¿?  Exactament no ho sabem perque es va oblidar el xip.Sembla mentida a la teva edat. Donen resultat les tirades llargues.
Miquel Peñin: 1h 39 40 s. Bona reaparició
Albert: 1h 40 m 15 s. Acceptable
Fran: 1h 43 m 33 s. Hi ha marge de millora
Sonia: 1h 48 m 13 s
Joaquim: 1h 31 m 09 s



divendres, 14 de desembre del 2012

MITJA DE L'ESPIRALL

Nova sortida per alguns dels components del NEVER, en aquesta ocasió tocava tot un clàssic la Mitja Marató de l’Espirall de Vilafranca del Penedès.

De les curses de mitges maratons de Catalunya possiblement sigui de les més antigues i probablement de les millors organitzades, no falta de res, l’atenció al corredor és genial, des de l’organització fins la bossa del corredor i amb un recorregut força entretingut


En aquesta ocasió hem participat Ceci, Sònia i jo (Miguel). Ceci no havia participat en cap cursa des de BSS i, Sònia i jo veniem la setmana anterior de participar en la mitja de Mataró.
La matinada es va presentar fresqueta, en aquella zona i per aquestes dates es normal que el termòmetre fregui temperaturas mínimes.
Tret de sortida a l’Avinguda de la Pelegrina, primers quilometres per la población de Vilafranca, fins el quilòmetre 5 que ja iniciem el camí cap a Guardiola de Font Rubí. En el 8 passem per davant de les caves de Vallformosa, a partir d’aquest punt i fins el 12 la cursa es converteix en un autèntic trenca cames amb contínues pujades i baixades, abans de continuar vull, personalment, agrair el suport i l’animació del grupet de la población de Vilobí, que cada any al pas dels corredors formen una cridoria impressionant. Passo pel control del 10 amb un temps de 48:48, temps discret però que esperava compensar a la tornada.
Una vegada passat el Qm 12 arribem a la población de Guardíola de Font Rubí, entrada a la población amb una lleugera pendent, zona d’avituallament i tornada cap a Vilafranca.El recorregut de tornada és una altra historia, favoreix el desnivell del traçat, continuament vas baixant, això et permet imprimir un ritme viu i constants fins arribar al Km 17 a l’alçada de les caves Valformosa, aquí comença un altre dels desnivells importants de la cursa, aquesta pujada arriba fins el municipi de Les Cabanyes 19,5 aproximadament.
A partir d’ahir, encara hi ha un altre avituallament al 20, cal fer l’últim esforç, que ajuda i molt el traçat de la via per tal de plantar-te en línea de meta amb forces i amb una sensació d’alegria per haver participat en una de les curses més maques que hi ha actualmente per la zona.
Una vegada passat la línea de meta, toca gaudir de l’ambient de corredors, recollir la bossa del corredor, la qual com cada any és impressionant, buscar l’entrepa i brindar amb els companys amb la copita de Cava que regalava un dels patrocinadors.

El temps finals dels nostres altletes:
Ceci: 2:06, Discret, Ceci no abaixis la guardia!!!
Sonia: 1:48 millor temps que la semana anterior a Mataró, molt bé “cansina”
Miguel: 1:40 Bon temps i bones sensacions.

Salutacions de rigor, una vegada més ens van trobar amb el ABUELO RUNNERS, salutacions des d’aquí i dessitjar-te que l’operació arribi aviat i la teva recuperació sigui rápida i efectiva per tenir-te a punt per la Marató de Barcelona (Rafa, espero que no te enfades por haberte copiado la foto, un abrazo).


dimecres, 5 de desembre del 2012

MITJA MATARÓ


Crònica del Miguel.

Desprès de l’experiència de la Behobia  i, d’una aturada d’uns quinze dies, tocava de nou posar-se les vambes i sortir a fer quilometres.
En aquesta ocasió ens hem desplaçat fins la població de Mataró, poca participació del NEVER, el que subscriu aquesta crònica i Sònia, una vegada a Mataró s’afegeix en Joaquim, germà de Sònia .
Particularment tenia ganes de córrer aquesta cursa, en anys anteriors ho havia intentat, però no hi havia manera de poder apuntar-me a temps, arribava amb les inscripcions tancades, aquesta any per fi ho he aconseguit
Matinada fresca, mentre ens desplaçaven cap a Matarò el termómetro del cotxe marcava 3 graus  i, per les cares i la roba que portava la gent a Mataró, crec que encara feia més fred allà
Passem pel poliesportiu on repartien els dorsals i, mentre esperem el moment de la sortida, ens trobem amb una persona, el Abuelo Runner, a la que personalment admiro, perquè és una mostra clara del que significa avui dia còrrer per a molts de nosaltres, saber compaginar la vida laboral amb la vida familiar i les curses, salutacions ABUELO, desitjo que hagis pogut acabar la cursa sense molesties i si tot va bé ens tornarem a veure a l’Espirall.

Una vegada amb els dorsal  posats fotitos de rigor i preparats per la cursa.
A les 10:00 en punt sortida, passem per diversos carrers de Mataró en alguns d'ells corria un vent gelat que ens deixava glaçats, poc a poc  comença a estirar-se la cursa.
Desprès d'uns 5 quilometres, arribem a la zona del passeig marítima, la primera part del passeig se'n va fer una mica pesada, apart de que alguns  trams  eren força estrets per passar corredors en un sentit i l’altre.
Sobre el quilometre 9, desprès de fer el passeig marítim agafem la N-II, la qual ens fan corre  primer en un sentit i desprès tornada cap la població de Mataró de nou, on ens van ficar per un polígon amb l'anim de fer els quilometres necessaris per tal d'arribar als 21 quilometres de la Mitja.


He de dir que aquest tipus de curses se'n fan avorrides,  perquè ens fam corre per indrets on la presencia de gent animant o només veient el pas dels corredors és nul·la (Quina diferencia amb la BSS i, això que allà plovia una barbaritat).
Bé una vegada deixem enrere els quilometres de polígons arribem a la traca final de la cursa, sobre el quilòmetre 19,5 s’inicia una pujada amb una mala llet impressionant, quan un arriba aquest punt ha de venir amb les forces una mica controlades, sinó es troba el que li passa a molta gent, que punxen i la seva pujada es fa agònica.
Superada aquesta pujada, passes el PQ 20, on hi ha un control de temps i, finalment encetes l’últim quilòmetre, també amb un desnivell que sense ser com la primera part, tal i com un arriba amb les forces, la veritat que es pateix.
Finalment superat l’arc d'arribada, es fa una cua  per recollir la bossa del corredor  que l’organització hauria d'agilitzar  amb el fred que fa i el temps que triguen en controlar que ningú se’l coli, passa una bona estona que et quedes pelat de fred. 
Per cert, impressionant el control que fan per accedir a la zona on entreguen la bossa amb els productes del patrocinador, fins a quatre persones en van controlar el dorsal, perdoneu però algú ho havia de dir.
Amb la bossa amb les mans, punt de reunió al poliesportiu on teniem les motxilles guardades, una vegada allà m’hem duc una sorpresa molt agradable, almenys hi havia 30 persones donen massatges als corredors que volien, molt bé organitzat, de tal manera que desprès de la quantitat de curses que porto, per primera vegada m’he pogut fer una massatge que m’ha deixat com nou, molt bé per l’organització en aquest punt, a l’igual que la consigna i entrega de les bosses.

El temps dels nostres corredors:
Joaquim 1:38:14, mol tbé, malgrat les molèsties musculars que arrossegava.
Sònia: 1:52:25 Correcte,  la fémina del grup, com sempre donant- lo tot
Miguel: 1:41:40, Como dijo alguien “ No està mal pa la edad que tiene”.

Us deixo una fotografia de la bossa del corredor amb els productes del patrocinador, amb el temps que corren no està mal, malgrat que comentaven que aquest any ha minvat força el seu contingut.




divendres, 23 de novembre del 2012

BEHOBIA - SAN SEBASTIAN 2012


Crònica del Miguel;

Nou repte superat per l’equip del NEVER.Aquesta vegada tocava tot un clàssic per nosaltres,  la BEHOBIA/SAN SEBASTIAN, cursa que ja comença a ser fixa en el calendari del grup,per cert, en aquesta ocasió ens van desplaçar fins a San Sebastian Fran, Ceci, Albert , Jordi, Miguel i, les incorporacions d’en Toni i Anna, també la Sònia  i el seu germà i tropa de Sant Boi, que esperem que no sigui l’última vegada que podem corre junts.
Alguns de nosaltres ja portem 3 edicions i, fins tot 4 com en Fran, però  si una cosa queda clara en aquesta cursa  es que cada any es diferent, en aquesta ocasió tocava una d’aigua que ens acompanyaria durant tot el cap de setmana.
Divendres, sortida escalonada des de Barcelona fins Hernani, alguns dels components van arribar a mitja tarda, altres ja de nit i, en Jordi,  amb la seva dona, que es va incorporar al dia següent.
Un petit incís, per agrair la presència de les nostres dones, sense les quals, amb la seva paciència i comprensió moltes de les sortides del NEVER no serien possibles, gràcies Susana,  Tere, Marivi i Carmina, teniu el nostre amor i gratitud eterna.



Una de les grans novetats aquest any, ha estat el canvi del camp Base, i a aigua passada podem dir que ha estat tot un encert, (Gracias Juan i Isatkun por vuestro cariño, atenciones, y esas estupendas manos que tieneI satkun para la cocina, de verdad hemos estado muy a gusto con vosotros y guardarnos sitio que el año que viene volvemos).
Dissabte tocava turisme, tal i com estava previst el dia va començar molt encapotat i amb símptomes clars de que tindríem aigua.
Van començar la nostra ruta per dues  poblacions costeres, Orio bonic poble pesquer i Getaria amb unes platges i vistes increïbles.



Després de la ruta turística, i com part de l’entrenament, tocava reposar forces i, que millor manera de fer-ho en el país basc que amb uns bons pinxos.

                                      
Una vegada saciada, només una mica, la gana van continuar amb la passejada.
A l’hora del migdia, concentració del NEVER, per debatre l’estratègia del dia següent a la sidrería PETRITEGI  d’Astigarraga, on van poder assaborir plats com els de les fotografies.

Bé una vegada detallada la part cultural del cap de setmana, em centraré en la Cursa.
Diumenge 07:30, comença a funcionar la maquinaria NEVER, esmorzar  en el nostre centre de concentració, amb plàtans inclosos (mai podem faltar en la nostra bossa) i trasllat amb transport públic fins el lloc de la sortida, tal i com temíem el dia es va presentar plujós.
Desplaçament amb RENFE.
Una vegada a la sortida no deixa de sorprendre'ns la gran quantitat de gent que, desafiant la pluja que estava caient,  aguantaven a pal dret el moment de la sortida.
Per cert, Fran i Albert per la propera cursa ens agafem de la ma per no perdre'ns.
Com no podia ser d’una altra manera i, ja dintre de la tradició del NEVER, malgrat que en aquesta ocasió estava justificat per la pluja, tothom estaven aixoplugats per tal de no mullar-nos més, es van col·locar a la línia de sortida sense escalfar.
Finalment sortida:
Des de bon començament molta gent, recta del Bidasoa, primers metres difícils de córrer, molts corredors, ens hem quedat Toni i jo (Miguel) sols, sense la resta de components de l’equip.
Entrem en el  Qm 2, avinguda  de Navarra d’Irun,  en pujada la primera part i, després petites pujades i baixades.
Deixem enrere Irun, van passant el quilòmetres 4, 5, Toni i jo ens trobem bé i, portem un bon ritme.
Quilòmetre 6, comença una de les emblemàtiques pujades, l’Alto de Gaintxurizketa, increïble la quantitat de gent que hi ha a les voreres, no oblidem que aquesta part de la cursa passa per una autovia,  els seus crits d’ànim fa que treguis forces d’on sigui.
Quilòmetre 8, ja coronat l’Alto, comença una sèrie de tobogans que no s’acaben fins la població de Lezo, aquest tram és realment un trenca-cames.


Sobre el quilòmetre 11 torna a fer acte de presència la pluja, una pluja que no ens abandonaria fins el final de la cursa.
Quilòmetre 12 població de Lezo i inici de la part més plana i avorrida de la cursa, el Puerto de Pasajes, en aquest tram calia vigilar molt, és una zona que el ferm està molt castigat pel pas de camions, hi havia molts basalts d’aigua i vies de tren, calia parar atenció per tal de no trepitjar malament i fer-se mal.
Aquestes alçades de la cursa, Toni i jo anaven força bé, portaven un temps com per acabar la cursa per sota de 1;35.
Acabem el Puerto de Pasajes i entrem al barri de trintxerpe,  quilòmetre 16 de la cursa, on com cada any, sempre hi ha força gent i molta animació.
I, per fi, la bestia negra de la BSS, el Alto de Miracruz, pràcticament un quilòmetre de pujada amb un desnivell impressionant. Miro a toni el veig pujar amb gana, em treu uns metres, mira enrere, en dona ànims i iniciem junts la pujada.
La cridòria de la gent animant és increïble, malgrat que no puguis pujar, els seus ànims i els seus gestos de recolzament fa que apretis les dents i tiris cap amunt com sigui.
Finalment, veiem el final del Alto, estem al quilòmetre 17,ja podem respirar tranquils, el pitjor de la cursa ha passat, ara toca gaudir de l’experiència de recórrer els últims 3 quilòmetres amb un ambient increïble.
Les dues parts del carrer estan plenes de gom a gom de gent animant, en aquells moments et sent com si volares i que estàs competint en el campionat del mon.
Quilòmetre 18, comença una molèstia en el meu bessó dret que m’impedeix córrer tot el que jo voldria, parlo amb Toni i li dic que tiri que no m’esperi,  estic tocat!! I bastant, he de dosificar-me per aguantar fins el final.
Al quilòmetre 19 veig assistència de la Creu Roja, els demano que em posin algun esprai que em permeti acabar, em fan uns massatges al bessó i en recomanen que vagi a poc a poc, a aquestes alçades de cursa això s’ha d’acabar com sigui.
Continuo amb les molèsties,  passo per l’Avenidade la Zurríola, Palacio de Congresos del Kursaal, Puente del Kursaal, començo a veure el final de la cursa, el bessó em molesta i molt, baixo una mica el ritme, arribo a l’Alameda del Boulevard, gent per tot arreu animant, passo per l’arc de meta, ja està fet, un altre any hem acabat amb una cursa mítica.
Continuo el recorregut que l’organització té muntat per recollir la medalla com a finisher, em dirigeixo cap la Plaça Guipozkoa, on el grup hem quedat en “So Tonto” (petita broma entre nosaltres).
Poc a poc, comencen a arribar la resta de component del NEVER, les sensacions, com sempre son úniques, en aquesta ocasió la BSS ha estat dura, però hem gaudit des del primer quilòmetre fins el final gracies a la ciutat, a l’organització i sobre tot a la gent que anima d’una manera increïble.

Els temps finals van quedar de la següent manera:
Jordi: 1:22:48, lo puto crack.
Toni: 1:35 Impressionant debut d’un novell, en la prova que no en  curses, Felicitats Toni!!
Miguel: 1:36:59 “ Pa la edad que tiene no esta mal” ja, ja, ja
Albert;1;37:21, Molt bé Albert, t’has tret l’espinita de l’any passat
Fran: 1:39:40, millora en relació al temps de l’any passat
Ceci: 1:53:52, Brutal, (Ceci, t’he deixat l’últim), una millora en el temps en relació a l’any passat de 12 minuts, Chapeau!!!! Per treure’s el barret, això d’en Ceci és un premi  a la constància i perseverància, Felicitats crac!! Has fet un temps impressionant que de ben segur el proper any el superes
Ana:  2:10 Molt bé Ana!!! També debut d’una novell  en aquesta cursa i desprès de veure la teva força, no tinc dubtes que encara millorares aquesta marca.

Bé per finalitzar, tenim molts reptes per endavant, però  recordar-vos que tenim cita amb la BSS (tenim una casa reservada) i espero i desitjo que no falti ningú. FORÇA NEVER!!!